Translate

Sunday, September 28, 2014

I la meva vida: Elia Casillas






I la meva vida Ja no és meva  La pell és gris i peluda No puc desaparèixer dilemes del tauler oblidar en un altre lloc les raons que em van portar els ulls trencats les mans despertes ahir tot just caminava amb la lluna anava en les seves cambres metàl · lics cantant en un altre cos des del bosc que arrossega el meu cor ombrívol i en què orgull ens perdem quina desgràcia porta el nostre tren que ningú frena qui és víctima o creu qui posa l'últim clau en la decisió Finalitzo penediment que va esquinçar genolls quan no hi va haver rés que et guiés al desert i no hi ha fèretre per un esperit de mig gir un cor que obre port on la tempesta abandona el seu molí destrossat t'atreveixes a preguntar de la meva vida el rellotge va canviar el rumb del sol i en divan de alacaiguts eternitzar un lament no hi ha mà consolant la mirada el firmament va tancar i ja no ets el meu extrem més proper Potser el cap a cas una avinguda el temps i la seva nota gelada la pluja des de qualsevol lloc · la rius però en mi en mi l'ànima marceix Avui una altra catàstrofe apareix no hi salm al mig de la taula no hi flotador per a mi ofegada Perquè jugaves a estimar i jo a deixar-me i en les cuixes entendre la mort aquesta que premsa sense que el pit reclami absències entre pas i pas No hi va haver manera d'entrar i als llavis augmentar la terra del silenci Encara queda la teva respiració en les fundes on escric amb tinta rància en el llenç que va predir afecció quan tot era rialla i podia tocar un núvol amb només veure perquè estava amb tu i l'amor ens feia pessigolles Segueixo en aquesta set d'anar-me'n a cada matinada sense revisar espardenyes travesso sorres d'un mar que no arriba a rasgarme el cabell. I la meva vida Pell trista i pèls sóc el festí gris d'un gat





Navojoa Sonora, 6 setembre 2006

Wednesday, September 24, 2014

Monday, September 22, 2014

Elia Casillas







Demà                                           serà el vidre que va destrossar la mà freda de gener              lament ampli fantàstic                                i absurd                             sota l'ala on creix l'ànima que porta                    i va oblidar donar-li un vaixell amb lluna                       una illa on refugiar follets          i un moll que la rebés des de les seves absències amb nards               i el cant d'altres llacunes                         Un cor té el seu jo                                 no el que mostren miralls               i distorsiona l'alba                        Avui és demà                       o qualsevol hora enredada en sols             i tenebres                                         sap en cada nit que                   un cel d'ulls tristos no baixa             i canta amb el seu vestit negre                        on la solitud estén la seva veu de far





Wednesday, September 10, 2014

I no vas escoltar, Elia Casillas



I no vas escoltar

Elia Casillas

Quantes vegades la vida et va cridar pel teu nom i no escoltar, en qualsevol moment serem una catàstrofe, -et preocupes en veu alta-, i jo t'ofereixo el meu sant grial,-i afegir-: anem a resar perquè aquesta festa no mori , perquè no vingui un déu i ens robi les ganes de cremar, perquè aquest déu no vagi a ficar-nos el peu i descalabre al llit i només quedi una pel · lícula de trencats, d'aquests que ningú vol i abunden en la via dels amargs, et dono el meu melic i el seu Pa sagrat -dices- i arrenques la tristesa que s'ha nodrit en el meu pit i va escapar al teu cel solo, i ovacionas meva lluna imperfecta, i escrius que, alivias en les meves entranyes teves crescudes i somrius, ja no portes la camisa trista i et veig anar i tornar en sentit oposat pels carrers del meu ànim, com si jo fos casa teva, el teu caseta de nines, i en cada butaca ens desentenem para oblidar, per oblidar, per oblidar el vestit sacseja la malenconia, a les cames formiguegen unes dents i tanco els ulls per apagar la teva imatge i t'excites les parpelles perquè surti als passadissos, diluït en el cos, m'equivoco el pis, la nit, desconec la tranquil · litat, els gemecs vénen des de la primitiva cova, habitatge fosca, on riem per no plorar a la rampa més profunda de la vida, la vida que fa dos gotes i una tempesta de nosaltres, transparents, purs, llovemos l'aire, submergits en la memòria desviament els rellotges i els malucs, sense hora trec minuts al sol i cant a l'entrecuix perquè apareguis i al déu dels extraviats, perquè trobis el so negre del pubis i la seva música africana, l'acord que trasbalsa a la terra i l'alba ens balla i tremolem al mateix regne i les seves costelles, com qui només té un moment i un espai, el fulgor on convergeixen els cossos i el sospir es fa gran i la mort ens eleva, encara que després ens aixafi i no sóc culpable d'aquesta corda que em sosté i et envia, d'aquest punt lúcid que engloba el succés i l'ésser, la teva empremta i la seva cremada, mortalment encarnada entre els meus lletres. (O entre les meves cames?)